dilluns, 28 d’abril del 2008

PRESENTACIÓ: "Poesia Reunida" d'Antoni Ferrer

PRESENTACIÓ DEL LLIBRE “POESIA REUNIDA” del nostre autor i soci honorífic ANTONI FERRER. L’acte tindrà lloc el proper divendres, 9 de maig, a les 20 hores, a la Sala Generalitat de la Biblioteca Pública Municipal i comptarà amb la presència de l’autor i de l’editor, Vicent Berenguer.


No puc deixar passar el fet de la recent publicació de Poesia reunida (1979-2006), del poeta i fill del meu poble (l’Alcúdia de Crespins) Antoni Ferrer Perales. Sembla una ocasió idònia per fer un tribut de justícia envers aquells escriptors que al País Valencià viuen el compromís amb la paraula de la manera més autèntica però també —potser paradoxalment— més calladament. És una exemple, en definitiva, de com el temps s’encarrega de dir la darrera paraula. Aquest poeta és, per edat, anterior als anomenats “poetes dels setanta” però, en els inicis, posterior a ells per obra. Amb un primer llibre en castellà, publicat a final dels anys setanta del segle passat, la seua obra en català s’estrena precisament amb el canvi de dècada. En aquest volum s’han reunit tots els seus reculls de poemes publicats del 1979 ençà, per tal d’oferir una visió completa d’una obra de qualitat excepcional, però que el lector d’avui no podia apreciar en el seu conjunt, pel fet que alguns dels títols en què es troba dispersa són ja pràcticament introbables. Difícilment podria destacar-se’n algun que pogués excusar la lectura dels altres: tan Canço de bressol (1986) com Cant espiritual (1992), tant Pietà (1993) com Cant temporal (2000), per exemple, són ja fites cabdals de la nostra poesia contemporània i, per tant, de lectura imprescindible. Es tracta d’una obra en què es combina el pensament més valuós de la tradició occidental amb formes de la cultural rural, tot construint un pont fructifer de solidaritat entre cultures i pobles, on ressona una veu profundament humana que recorre tots els matisos, des de l’escepticisme o la ironia a l’entusiasme o la joia, i on les vivències personals abasten un poder simbòlic extraordinari. Ell ha aconseguit per mitjà del poema, dels versos, transmetre’ns una visió de la vida sota una llum poderosa que ens la fa veure en totes les seues dimensions possibles, amb la màxima profunditat, amb el màxim relleu. Llavors ens dóna l’oportunitat de veure’ns en un espill revelador que ens pot ajudar moltíssim en el nostre camí transcendent, en el nostre objectiu únic, per creients o no creients, per tota la humanitat conscient, a conduir l’home cap a aquella maduresa moral a la qual tots aspirem i a la qual, crec jo, no tan sols ens hi porta la fe, la religió, el cristianisme, sinó, encara que no ho semble, la mateixa ceguesa dels instints.

dimecres, 23 d’abril del 2008

PRESENTACIÓ: "Gradual" de Josep Maria Balbastre

PRESENTACIÓ DE L’OBRA POÈTICA “GRADUAL” de JOSEP MARIA BALBASTRE. Guardonada amb el XXIVè Premi Manuel Rodríguez Martínez atorgat per l’Associació Amics de Joan Valls i Jordà Ciutat d’Alcoi. L’acte tindrà lloc el proper divendres, 25 d’abril de 2008, a les 20:00 hores, a la Sala Generalitat de la Biblioteca Pública Municipal, i comptarà amb la presència de l’autor.

La paraula que dóna títol a aquest commovedor i magníficament tramat llibre de Josep Maria Balbastre, Gradual, significa també cant responsarial i, en l'antiga traducció grega de la Bíblia, càntic de pelegrinatge, en al·lusió als graons que calia pujar dins el temple a Jerusalem.
Precedit per Batuta dels ossos (2004) i Opòsits (2006), premis Francesc Bru de Canals i Antoni Ferrer de l'Alcúdia de Crespins respectivament, el llibre de Josep Maria Balbastre (Ròtova, 1964) que avui ens ocupa és una peça única en el panorama líric català, fruit d'una veu en plena maduresa que hem d'escoltar amb molta atenció. No crec, d'una banda, que es trobe en tota la geografia catalana un llibre que tinga en la Shoah o l’ Holocaust jueu el motiu central i últim de desenvolupament poètic, o que el tinga en el grau d'extensió i profunditat amb què ací és plantejat. Valdria la pena rastrejar-ho amb rigor, però llevat de l'obligada referència a Espriu, en qui la inspiració en la mitologia jueva hi actua com una metàfora no per universal menys ancorada en els avatars històrics del nostre poble, a penes em vénen al cap, a rajaploma, alguns poemes de Ressenya (2001) del barceloní Sergi Jover, o certs ecos d'Antoni Ferrer. Siga com siga, no m'estic de qualificar Gradual com una aportació major a la denominada literatura de la Shoah, i al capdavall al tema del dolor humà, digna de figurar al costat de Celan o Gelman, poetes d'universos tan distants, i com una obra que dóna resposta positiva a la qüestió que el filòsof alemnya Theodor 'Adorno plantejava. Ningú, fet i fet, a qui tremolés la veu o acarés el poema amb por de tallar-se amb el seu ferro rovellat, no podria haver-se enfrontat amb un repte com aquest i eixir-ne il·lès, poèticament il·lès, humanament crescut gràcies al compromís i el rigor del bon ofici, a la música interpretada per una veu autèntica. I heus ací el primer risc, donar veracitat al dolor universal des del propi cos i la pròpia gola, assumir el cant com un combat contra l'oblit tot sabent que “Dir la paraula dolor no fa mal a ningú”, que “El perdedor és l'únic amo de la veritat” i que “El vencedor continua engreixant mentides”. Veracitat que ha hagut de poblar els poemes amb la toponímia exacta de l'horror, documentar amb freda exactitud tot de detalls històrics, ressuscitar noms de deportats –ja no tant– anònims, posar-se en la pell de primera persona de víctimes úniques i debolides, gravar amb el cisell indeleble dels mots un lapidari permanent, una resistència a l'oblit. El poemari s'obri amb Perdurable dolor, parafrasejant el començament del poema XCIX (99) d'Ausiàs March, i conté vint-i-una composicions en vers introduïdes per sengles cites del gran poeta valencià. Són poemes breus construïts amb les formes del diàleg i teixits amb el fil de la reflexió sobre els límits de la carn i l'esperit, etern debat d'arrel ausiasmarquiana. Aquesta part és una mena de preludi d'austera concentració de recursos poètics. Sobre el rerefons de la mort el poeta sondeja el silenci i corporifica amb la seua veu la memòria del dolor concentrada en la part més immarcescible del cos humà, l'os. La poesia esdevé resposta negativa a la pregunta “Els morts / han de morir novament en el mutisme?”: “Però no ha estat debades peregrinar / per aquestes línies fèrries de turment / si puc haver amb mi la memòria / del dolor que traginàvem / i una dicció senzilla per a dir-te'l”. La segona part, Articulacions, està formada per vuit poemes en prosa. Ací l'escriptura poètica es desborda bellament, sense perdre mai l'eix del motiu central del llibre, el del dolor humà, amb l'enumeració de processos naturals com en “Cíclica” o “Biològica”, a la manera del Joan Navarro de Magrana, o la descripció i evolució del bipedisme a través d'aquelles primeres petjades immortalitzades en les cendres volcàniques de Tanzània, la reconstrucció del martiri de Giordano Bruno o la reflexió sobre la terrible bellesa dels films de Leni Riefenstahl. Amb aquesta darrera referència més l'homenatge a les víctimes del nazisme del magnífic “Lapidari” el poemari avança cap a Gradual, quinze poemes en prosa disposats a manera de seqüències fílmiques desplegades sobre diversos passatges de l'horror nazi, els bombardejos a l'Alemanya vençuda i les bombes atòmiques d'Hiroshima i Nagasaki. En aquesta part –moll de l'os del llibre– assistim a una prodigiosa materialització de la polifonia poètica que incorpora les veus de les víctimes: peregrinació que recorre la Nit dels Vidres Trencats, l'arribada al ghetto, els infernals viatges en tren als camps d'extermini (“El sofriment que coneixem és millor que el que encara hem de conèixer”) o els forns crematoris. El poeta ha complit amb el seu deure i ha restituït la significació de les paraules erosionades. Enmig del dolor i la devastació ha guanyat el temple de la memòria i la dignitat i ens ha fet més humans. Un luxe a l'abast de tothom.
Article publicat a la revista SAÓ per l’escriptor Manel Rodríguez-Castelló