Joanjo ens ha deixat

Foto: Pedro García León

Joanjo Masó i Monfort (Gata, 1953 – l’Alcúdia de Crespins, 2012)

Joanjo principalment és mestre. Ell entén la docència com un instrument de canvi. Sempre a favor d’una societat més justa, humana, culta i solidaria. La major part de la seua ocupació docent l’exerceix a l’Alcúdia de Crespins. Concretament els darrers 32 anys, al col·legi públic “La Sénia”, on combina la seua tasca de tutor amb la de gestió en l’equip directiu. Darrerament exercia de secretari, però també havia estat Cap d’Estudis.

Tot i ser un home de vora mar —on tornava constantment per agafar embranzida renovada per a totes les lluites que tenia sempre encetades—, troba, en el cor de La Costera  niu per a la seua acció il·limitada. Hui se’l coneix més pel seu compromís polític al BLOC. Perquè ell fou qui posà en marxa el col·lectiu local a l’Alcúdia, després escollit Secretari Comarcal, aconseguint per a La Costera, una vertebració que abans no s’havia conegut. Fou primer regidor nacionalista a l’Ajuntament de l’Alcúdia de Crespins i, fins i tot, Alcalde en un moment complicat i amb una gestió no reconeguda per mancar-li el glamour al que els polítics de torn solen vestir el seu treball: va aconseguir un pla d’estabilitat econòmica que permetria al municipi començar a veure la llum després d’una greu hipoteca.

Però ell, molt abans, ja va busca teixir una musculatura cívica per a aquest dissortat territori nostre. Participà en els primers grups de renovació pedagògica comarcals. Fou militant sindicalista en l’STEPV i membre d’Acció Ecologista Agró, on també tingué càrrecs de responsabilitat de gestió. Més posteriorment, fou un dels fundadors de l’associació cultural “La Garrofera” de la que mai no va voler desvincular-se malgrat el seu pas a la política. De fet és considerat l’ànima pater de l’entitat. I allí continua la seua lluita titànica contra els elements, en la plataforma TREN SI-AVE NO, en la plataforma XÚQUER VIU i més recentment, en la plataforma contra el MACROABOCADOR de Llanera.

Potser siga l’únic ésser humà conegut que tenia el do de l’ubiqüitat. Ja sabeu, aquell que permet ser en diversos llocs a la vegada. La seua capacitat d’acció era sobrehumana, envejable. I mai no formava part de les coses de manera ocasional o anecdòtica. La seua fe en sí mateix i que projectava a cadascuna de les persones que tenia a prop, et feia pensar de seguida que et trobaves davant un ésser especial. Entranyable, proper, fidel als seus principis. Perquè com demostrava amb el seu caràcter, tot podia fer-se, podia ser possible. Això i eixa generositat natural: sempre hi havia motiu per reunir-se al voltant d’un plat ben cuinat (per ell) i afartar-se’n, per damunt de tot, de l’amistat compartida.

Necessitava estar rere cada causa humana, rere cada situació que mereixia ser denunciada. Li resultava impossible ser-ne indiferent. Vivia per oferir el seu esforç i el seu compromís. Era una home que, potser sense saber-ho —i evidentment sense voler-ho—, estava forjant-se una llegenda. És de justícia reconéixer que Joanjo Masó s’havia convertit en una referència ètica i cívica que ara, malauradament acabem de perdre. Justament en un temps on manquen referències com la que ell representava. I que et fa pensar que, efectivament, potser el món s’acaba.

Tot i que sempre podem mirar de fer com ell, un pelegrinatge de tant en tant pel Montgó —la seua muntanya màgica, com ell l’anomenava— i cercar aquell magnetisme, aquella força suprema que ell aprofitava per carregar-se les bateries. Però perquè et passe això has d’estimar-te els camins que trepitges, les persones amb les que et creues, el poble que t’acull. Has de ser com ell, treballador de la terra, amb totes les connotacions que això comporta i saber arrelar en el cor de les persones, abans que ninguna altra cosa.